diumenge, 9 de gener de 2011

The Raven

Benvinguts a la foscor de la meva ment. No tinc cap intenció amb a quest bloc, més que la de donar sortida a les inquietuts literaries emmagatzemades durant massa temps dintre meu. Relats de fa molt temps, de no fa tant i algun que altre seguit de viatges psicodèlics dintre d'un lloc on la llum només es deixar sentir de quant en quant.

Després de la obligada presentació us deixo de moment amb un compte en clau de poema d'un gran mestre com és Edgar Allan Poe. Molt possiblement serà un dels pocs relats de autors famosos que situï aquí, ja que encara brilla en la meva ment com la Lluna plena en el desert ... com tu en la meva foscor...

Edgar Allam Poe - The Raven

Once upon a midnight dreary, while I pondered, weak and weary,
Over many a quaint and curious volume of forgotten lore,
While I nodded, nearly napping, suddenly there came a tapping,
As of some one gently rapping, rapping at my chamber door.
"'Tis some visitor," I muttered, "tapping at my chamber door,
                                                                           Only this, and nothing more."
Ah, distinctly I remember it was in the bleak December,
And each separate dying ember wrought its ghost upon the floor.
Eagerly I wished the morrow; vainly I had sought to borrow,
From my books surcease of sorrow, sorrow for the lost Lenore,
For the rare and radiant maiden whom the angels name Lenore,
                                                                        Nameless here for evermore.
And the silken sad uncertain rustling of each purple curtain
Thrilled me - filled me with fantastic terrors never felt before;
So that now, to still the beating of my heart, I stood repeating,
"'Tis some visitor entreating entrance at my chamber door,
Some late visitor entreating entrance at my chamber door;
                                                                         This it is, and nothing more."
Presently my soul grew stronger; hesitating then no longer,
"Sir," said I, "or Madam, truly your forgiveness I implore;
But the fact is I was napping, and so gently you came rapping,
And so faintly you came tapping, tapping at my chamber door,
That I scarce was sure I heard you", here I opened wide the door;
                                                               Darkness there, and nothing more.
Deep into that darkness peering, long I stood there wondering, fearing,
Doubting, dreaming dreams no mortals ever dared to dream before;
But the silence was unbroken, and the stillness gave no token,
And the only word there spoken was the whispered word, "Lenore!"
This I whispered, and an echo murmured back the word, "Lenore!"
                                                                      Merely this, and nothing more.
Back into the chamber turning, all my soul within me burning,
Soon again I heard a tapping somewhat louder than before.
"Surely," said I, "surely that is something at my window lattice:
Let me see, then, what thereat is, and this mystery explore,
Let my heart be still a moment and this mystery explore;
                                                                   'Tis the wind and nothing more."
Open here I flung the shutter, when, with many a flirt and flutter,
In there stepped a stately raven of the saintly days of yore;
Not the least obeisance made he; not a minute stopped or stayed he;
But, with mien of lord or lady, perched above my chamber door,
Perched upon a bust of Pallas just above my chamber door,
                                                              Perched, and sat, and nothing more.
Then this ebony bird beguiling my sad fancy into smiling,
By the grave and stern decorum of the countenance it wore.
"Though thy crest be shorn and shaven, thou," I said, "art sure no craven,
Ghastly grim and ancient raven wandering from the Nightly shore,
Tell me what thy lordly name is on the Night's Plutonian shore!"
                                                                  Quoth the Raven, "Nevermore."
Much I marvelled this ungainly fowl to hear discourse so plainly,
Though its answer little meaning, little relevancy bore;
For we cannot help agreeing that no living human being,
Ever yet was blest with seeing bird above his chamber door,
Bird or beast upon the sculptured bust above his chamber door,
                                                                With such name as "Nevermore."
But the raven, sitting lonely on the placid bust, spoke only
That one word, as if his soul in that one word he did outpour.
Nothing further then he uttered; not a feather then he fluttered,
Till I scarcely more than muttered, "other friends have flown before,
On the morrow he will leave me, as my hopes have flown before."
                                                               Then the bird said, "Nevermore."
Startled at the stillness broken by reply so aptly spoken,
"Doubtless," said I, "what it utters is its only stock and store,
Caught from some unhappy master whom unmerciful Disaster,
Followed fast and followed faster till his songs one burden bore,
Till the dirges of his Hope that melancholy burden bore,
                                                                           Of "Never - nevermore."
But the Raven still beguiling all my fancy into smiling,
Straight I wheeled a cushioned seat in front of bird, and bust and door;
Then upon the velvet sinking, I betook myself to linking,
Fancy unto fancy, thinking what this ominous bird of yore,
What this grim, ungainly, ghastly, gaunt and ominous bird of yore,
                                                                Meant in croaking "Nevermore."
This I sat engaged in guessing, but no syllable expressing
To the fowl whose fiery eyes now burned into my bosom's core;
This and more I sat divining, with my head at ease reclining,
On the cushion's velvet lining that the lamplight gloated o'er,
But whose velvet violet lining with the lamplight gloating o'er,
                                                                  She shall press, ah, nevermore!
Then methought the air grew denser, perfumed from an unseen censer
Swung by Seraphim whose footfalls tinkled on the tufted floor.
"Wretch," I cried, "thy God hath lent thee- by these angels he hath sent thee,
Respite - respite and nepenthe, from thy memories of Lenore!
Quaff, oh quaff this kind nepenthe and forget this lost Lenore!"
                                                                  Quoth the Raven, "Nevermore."
"Prophet!" said I, "thing of evil!- prophet still, if bird or devil!
Whether Tempter sent, or whether tempest tossed thee here ashore,
Desolate yet all undaunted, on this desert land enchanted,
On this home by horror haunted- tell me truly, I implore,
Is there - is there balm in Gilead? - tell me - tell me, I implore!"
                                                                 Quoth the Raven, "Nevermore."
"Prophet!" said I, "thing of evil - prophet still, if bird or devil!
By that Heaven that bends above us - by that God we both adore,
Tell this soul with sorrow laden if, within the distant Aidenn,
It shall clasp a sainted maiden whom the angels name Lenore,
Clasp a rare and radiant maiden whom the angels name Lenore."
                                                                 Quoth the Raven, "Nevermore."
"Be that word our sign in parting, bird or fiend," I shrieked, upstarting
"Get thee back into the tempest and the Night's Plutonian shore!
Leave no black plume as a token of that lie thy soul hath spoken!
Leave my loneliness unbroken! - quit the bust above my door!
Take thy beak from out my heart, and take thy form from off my door!"
                                                                Quoth the Raven, "Nevermore."
And the Raven, never flitting, still is sitting, still is sitting
On the pallid bust of Pallas just above my chamber door;
And his eyes have all the seeming of a demon's that is dreaming,
And the lamplight o'er him streaming throws his shadow on the floor;
And my soul from out that shadow that lies floating on the floor,
                                                                      Shall be lifted - nevermore!

Edgar Allan Poe - El Corb

Temps ha, en una nit d’oratge, mentre exhaust, sense coratge,
meditava el text insòlit d’uns savis i arcaics papers,
vaig abaltir-me i, somorta, l’armella del picaporta
colpí d’improvís la porta del meu isolat recés.
«Serà algú —vaig dir— que truca al portal del meu recés,
                                                                tan sols això i no res més.»
Ah, tot en mi prou remembra que va ser en el fred desembre,
cada flam el tènue espectre semblava que al sòl perfés.
Trigava a venir l’aurora; treva pel mal que em devora
d’ençà que ha mort Leonora: era en va que l’implorés,
la resplendent que anomenen pel nom els àngels només,
                                                             i aquí baix, de nom, mai més.
I el trist cruixir de la fina seda de cada cortina
m’estremia i jo sentia terrors no soferts adés;
mes vaig calmar-me tot d’una repetint: «Potser és alguna
visita poc oportuna que vol entrar al meu recés,
algú que suplica entrada al portal del meu recés;
                                                                    això deu ser i no res més.
Quiti de dubtes i alarma, llavors el cor se’m desarma:
«Dama o senyor —vaig dir—, imploro el vostre perdó, però és
que, abaltit, no distingia si algú suaument colpia,
tan feble era el truc que oïa, al portal del meu recés.»
Això dit, obro la porta de bat a bat perquè entrés;
                                                                   tan sols tenebres, res més.
Escrutant l’ombra a distància, sumit en pors i ignorància,
tramava somnis que l’home no crec que mai somiés;
tot era repòs, nit pura, intacta la calma obscura,
i el sol mot que algú murmura, jo el murmuro, i és, només,
el dolç nom de Leonora que em torna l’eco només.
                                                                 Simplement això i res més.
De nou vaig tancar-me a casa, el cor convertit en brasa,
i, al cap de poc, algú truca, més fort, com si ja es frisés:
«Deu ser —em deia— alguna cosa colpint ma finestra closa;
caldrà esbrinar què es proposa, saber aquest misteri què és,
que el cor se’m calmi i que em deixi saber aquest misteri què és;
                                                                    era el vent i no res més!»
Obro de sobte, i avança, gronxant-se i esbategant-se,
un Corb superb dels sants dies d’antany. Com si no em veiés,
no féu cap lleu reverència, ni el deturà ma presència,
s’encimbellà amb displicència al portal del meu recés,
s’encimbellà al bust de Pal·las del portal del meu recés;
                                                                 va asseure-s’hi, no res més.
L’au negra arrencà un somriure del meu trist estil de viure
en veure’l aposentar-se amb aires tan greus i austers:
«No per xoll i cara aspriva, ets Corb d’anar a la deriva
per la plutònica riba, vell, espectral. ¿I quin és
—vaig dir-li—, en les platges fosques, el teu noble nom, quin és?»
                                                     Va respondre el Corb: «Mai més.»
M’admira en extrem la feta que aquella au tan tan estrafeta,
si bé amb poc sentit parlava, repetís mots tan planers;
no sé de persona nada que hagi estat mai honorada
d’un ocell que prengui estada al portal del seu recés,
bèstia o ocell, a un bust que es trobi al portal del seu recés,
                                                        amb un nom tal com «Mai més».
Però sens mudar de jeia, dalt del plàcid bust, no deia
el Corb cap altra paraula, com si en ella es corvessés.
No res més, ni un gest de vida, fins que jo amb veu defallida
vaig dir: «Emprendrà la partida com d’altres amics adés;
ell demà emprendrà volada com els meus somnis adés.»
                                                    Llavors va dir el Corb: «Mai més.»
Corprès per una resposta proferida tan a posta,
vaig dir: «El que expressa deu ésser tan sols arreplec i excés
pres d’un amo a qui el Desastre no va perdre mai el rastre
fins que, enfonsat pel malastre, els seus cants fossin, només,
cants de llòbrega esperança, el greu recoble només
                                                    de “Mai més, mai més, mai més.”»
Del meu trist estil de viure encara arrencà un somriure
l’au de banús; vaig asseure’m davant seu mentre a recés
d’apelfats coixins jo ordia fantasia amb fantasia,
pensant quin sentit tindria el que el vell Corb expressés,
desairós i abominable, què fóra allò que expressés
                                                          amb tant de grallar «Mai més».
Seia, mirava, pensava, mes ni un sol mot no adreçava
a l’ocell d’ulls que cremaven al fons del meu pit: molt més
viag afigurar-me encara decantant a pler la cara
damunt el coixí que amara el llum i el seu àvid bes,
i que Ella —coixí blau-grana que el llum consum bes a bes—
                                                               no podrà estrènyer mai més!
Crec que va espessir-se l’aire, que uns àngels volant al caire
de l’encatifat brandaven invisibles encensers.
«Míser —crido—, Déu t’envia, valent-se d’àngels, metgia
per la teva melangia —consol i aquest nepentés
per oblidar Leonora—: beu, oh beu el nepentés!»
                                                     Va respondre el Corb: «Mai més.»
«Profeta, cosa execrable!, profeta, ocell o diable!,
sigui el Temptador o bé sigui la tempesta qui et llancés
en aquesta erma contrada, terra deserta, encantada,
llar que l’Horror té assetjada, t’ho imploro, és cert, digues, ho és:
a Judea es troba el bàlsam? T’ho imploro, és cert, digues, ho és?»
                                                     Va respondre el Corb: «Mai més.»
«Profeta, cosa execrable!, tant si ets ocell com diable!,
digues, pels Cels que ens cobreixen, pel nostre Déu, si, després,
aquesta ànima afligida abraçarà en l’altra vida
l’estimada beneïda que entre els àngels viu només,
la radiant Leonora que entre els àngels viu només!»
                                                     Va respondre el Corb: «Mai més.»
«Ocell o diabale, sigui aquest el mot que ens deslligui!»,
vaig vociferar: «L’oratge espera el teu fosc regrés!
No deixis cap ploma en gatge del teu enganyós llenguatge,
deixa’m sol al meu estatge!, deixa el bust del meu recés!
El cor del teu bec deslliura’m!, deixa el bust del meu recés!»
                                                     Va respondre el Corb: «Mai més.»
I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu encara,
sobre el pàl·lid bust de Pal·las del portal del meu recés;
veig als seus ulls la parença d’un diable en somnolença,
el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara i adés
i de l’ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés,
                                                          no es podrà aixecar —mai més!


2 comentaris:

  1. http://www.youtube.com/watch?v=zubyQaleJ8U